Sempre vestit amb jersey negre de coll alt, texans Levi’s 501 i sabatilles blanques New Balance, Steve Jobs serà recordat també pel seu estil en el vestir, les mateixes peces que van causar rècords de vendes una vegada coneguda la seva mort.
El misteri del per què sempre utilitzava les mateixes peces de roba serà desvetllat en la seva biografia. Walter Isaacson, autor de la mateixa, va decidir revelar-ho en una entrevista al mitjà nord-americà Gawker.
“En un viatge a Japó a principis dels anys 80, Jobs va preguntar al president de Sony, Akio Morita, per què tothom vestia uniforme en la seva companyia. Ell li va explicar que, després de la guerra, ningú tenia roba, i empreses com Sony havien proveït als seus treballadors amb una una peça amb la que vestir diàriament.
Amb el pas dels anys, aquests uniformes s’havien convertit en autèntiques signatures d’estil, especialment en companyies com Sony, i havien esdevingut en una forma de establir lligams entre els treballadors i l’empresa. “Vaig decidir que jo volia aquest tipus de lligams per Apple“, recordava Jobs.
Sony, amb la seva estima per l’estil, havia contractat al famós dissenyador Issey Miyake perquè creés el seu uniforme. Es tractava d’una jaqueta de nylon amb mànigues que es podien descordar per convertir-la en una armilla. Així que Jobs va cridar a Issey Miyake i li va demanar que dissenyés una armilla per Apple. “Vaig tornar amb alguns exemples i li vaig dir a tothom que seria genial que es posessin les armilles. Oh, tio, vaig sortir esbroncat de l’escenari. tothom odiava la idea”, va explicar Jobs.
En tot aquest procés, no obstant, Steve Jobs havia travat amistat amb Miyake i va començar a visita’l regularment. A més, va començar a rondar-li pel cap la idea de tenir el seu propi uniforme, pel pràctic que seria en al seu dia a dia i per la capacitat que podria tenir per crear el seu segell personal. “Així que vaig demanar a Issey que em fes uns quants d’aquests jerseys de coll alt seus que a mi m’agradaven, i me’n va fer com un centenar d’ells“. Jobs va percebre la meva sorpresa quan em va explicar la història, així que me’ls va mostrar, encaixats en l’armari. “Això és el que jo vesteixo“, va dir. “Tinc suficients per a la resta de la meva vida“.
